Recordant a gent que estimo

I llegeixo els 5 cançoners que tinc a l’habitació, i torno a tremolar com un flam. Continuo acceptant que les coses no són eternes, que s’ha d’agafar una nova drecera en el camí de la vida.

Perdut en un mar de faltes d’ortografia garrafals, dignes de nens/es de l’ESO, m’emociono; perquè potser tot el sembrat aquests anys realment sí que donarà fruit, i tot l’esforç realitzat veig que també ha reflectit en un canvi personal que, d’una altra forma, crec que hagués estat impossible d’assolir.

Per a rematar-ho, començo a mirar les fotos de Cal Petit, on es veu una directora que estimo moltíssim al costat d’un energumen que segurament es trobava al seu costat perquè no parava amb el cul quiet. Llavors penso que m’ha vist créixer, que m’ha fet créixer, i tornen les emocions a flor de pell.

Miro la motxilla i veig que he tornat a casa amb un gorro, una polsera, unes cartes i un drac. Em recorden a un grup d’adolescents que m’estimo molt i que em van fer canviar, un cop més, la forma de veure, enfrontar i reflexionar sobre la vida.

Com suposo que ja haureu entés, estic oficialment de ressaca emocional, tornant a la vida normal i corrent, lluny ja d’aquella utopia on tot brilla sota un cel clar abraçat pel Comadelo i el Tossal de la Mina.

Per a no caure en una voràgine de depressió profunda, penso com d’afortunat he estat aquest any, de conèixer a qui he pogut conèixer, de descobrir a qui s’ha deixat descobrir. M’emporto molts aprenentatges, però també 2-3 persones que estimo moltíssim i a les que crec que puc considerar amics i amigues (tot i que de vegades em costa cuidar les relacions, ja intentaré tenir-n’hi cura).

Baf, que emocional ha quedat tot aquest discurs mental per ser una de les primeres entrades que tinc al blog amb català. Suposo que si algú busca contingut friqui i es posa a xafardejar es quedarà a quadros, perquè dubto que entengui el que m’ha ensenyat i l’estima que tinc al meu esplai.